Galladera, sota els estels i l'aigua

Aquesta és una de les cales més amagades del CdC, és on es troben els termes municipals de Port de la Selva i Cadaqués i just en aquesta línea hi ha un petit refugi per als pescadors de Llançà.
Aquest refugi es trobava en un estat de franca degradació, el salobre no perdona! En Toni, un pescador que viu a Selva de Mar i que estava enrolat en una barca de Llançà, l'ha estat arreglant durant dos llargs anys, ell amb la seva barqueta i el seu gos com a companyia, ha anat traient tota la porqueria que hi havia acumulada a base de fer viatges, molts viatges! Com una formiga ha anat transportant la sorra, el ciment, l'aigua i l'ha restaurat completament. Nosaltres hem estat testimonis de tot aquest treball. Diuen, diuen, diuen que un cop acabat li varen dir que era un mal intencionat i que intentava apoderar-se d'aquell refugi, des d'aleshores mai més l'hem vist. Sortosament, el refugi sempre està obert i absolutament net per ser utilitzat pels passavolants que hi anem. Per un altre costat, el Parc Natural ha restaurat el refugi de Taballera i aquest sempre roman tancat amb pany i forrellat, i per si no n'hi havia prou, també han restaurat el refugi de la Prona, ara s'ha de pagar i també està tancat  amb pany i forrellat i el de Culip des de fa anys també és tancat i de pagament, Com voleu que els joves s'apropin per coneixer la natura i estimar-la, els hi estem tancant les portes, senyors meus! "no hace falta decir nada más". 

Aquest dissabte set caiaquistes hi vàrem fer nit a Galladera, ens vàrem sentir per unes hores lliures i feliços, manllevant les paraules d'un dels més joves "estàvem al paradís" i no vàrem haver de pagar...

Miraguà fals

De forma silenciosa però, perceptible a hores d'ara, aquesta invasora està penetrant cada cop més en els nostres ecosistemes naturals.

L'home, amb la seva activitat està escampant per tot el món milers de noves espècies d'éssers vius que en arribar a les noves terres, algunes d'elles tenen capacitat per colonitzar-les, i a més, ho fan sense competència i amb molt d'èxit, aquestes són les espècies invasores. Òbviament, a l'arribar a una nova localitat competeixen pels nutrients i l'espai amb els altres éssers vius locals i moltes vegades surten guanyant.

El problema és la velocitat. Abans de l'antropocé tot succeïa a una velocitat que permetia als ésser vius adaptar-se als canvis, a dia d'avui la velocitat en que es produeixen els canvis és molt alta i això no és possible. El moviment de mercaderies i de persones a nivell global ens aboca a una simplificació dels ecosistemes i a una pèrdua de la biodiversitat, quan ens en adonem serà difícil d'arreglar per a no dir impossible.  

Quan mirem la definició de miraguà fals, veure que diu " És invasora a Catalunya i des del 2012 n'està prohibit el conreu i la venda ^" " i jo em pregunto, què fem a part de prohibir? Aquesta és una bona mesura però absolutament insuficient per aturar-la. Paga la pena lluitar contra aquestes espècies invasores? hem de deixar que tot segueixi el seu curs?

Per cert, a la foto surt la llavor d'aquesta planta anemocòrica.  

Platja de Garbet

Aquesta és una de les platges més concorregudes de Colera, la seva bona accessibilitat la van popularitzar els Figuerencs pel fet de tenir accés directe amb tren, tot i l,apararició del cotxe la seva fama ha perdurat motivada per la bellesa de l'orografia que té. Visitar-la els dies de llevant és absolutament recomanable.

A l'altre extrem del municipi trobem aquest racó d'una bellesa culpidora. El coneixeu?

Montmajor i el seu pi

El pi del mas de Montmajor cada any el vaig a fotografiar i aquest any encara ho tenia pendent, de fet al seu voltant hi van sembrar favons i no vaig aconseguir cap imatge digna de ser ensenyada. L'altre dia vaig treure'm l'espina per no perdre la tradició.  

Montmajor és un conjunt de dos masos i uns corrals que fins fa pocs anys van estar habitats, estan al cim d'un turó que en els primers mapes de l'estany de Castelló d'Empúries (Stagnum Tonón) ja sortia dibuixat com una illa. Aquell gran estany de Castelló en tenia tres d'illes! ara ja no en queda quasi res, de fet fins i tot se n'ha perdut el nom d'Estany de Castelló d'Empúries, ha quedat partit en petits estanys, el del Tec, el d'en Pericos, l'Estanyol, el de Murnau, el de Vilaut, el de Palau, el de Sant Joan, els de Pau, etc. Si el tema del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar es compleixen, podria tornar a recuperar i multiplicar la seva superfície. On teniu la casa? sota l'aigua o a primera linea de la futura costa? ;-)

Desapareixerà la reineta?

Fa tres dècades l'estany de Castelló estava farcit de reinetes, a dia d'avui per veure'n s'ha de molta tenir sort, hem passat de poder aproximar-te a unes romegueres al mes de maig i comptabilitzar un centenar d'exemplars sub-adults, a anar-hi ara i no trobar-ne ni un sol bitxo. La causa encara no se sap i segurament que serà multi factorial però, la realitat és així de crua i dura.

Aquest cap de setmana en un prat de dall humit que conec molt bé i d'on havien desaparegut, n'he vist un parell d'exemplars i això m'ha fet no perdre l'esperança i vull pensar que es recuperaran en els propers anys.  

Us he posat un parell de fotos, la segona que és la típica posició d'aquesta espècie i la primera que aporta un punt de vista una mica diferent i que personalment m'agrada més :-) . 

Matinades

Dissabte apuntada una sortida de sol amb núvols mitjans, tot i que el sol en fa molta via en aixecar-se a finals de primavera, valia la pena intentar capturar-la. La localització eren els arrossars que per aquestes dies s'estan omplint d'aigua i podria magnificar el cel. Us deixo quatre imatges fetes en dues localitzacions d'aquest conreu i ordenades cronològicament que espero que us agradin. 

Els més grans depredadors

En aquesta imatge vaig tenir la gran sort d'agafar als que considero els dos més grans depredadors entre els més petits, una libèl·lula i una aranya. Els odonats en el seu estadi larvari que és aquàtic, ja són uns bons depredadors, més d'un cop m'he trobat larves d'odonats que havien caçat petits peixos i que se'ls cruspien, un insecte caçant vertebrats! Us els imagineu si fossin gegantins? Els dissanyadors de monstres de Hollybood si que ho fan.

I que puc dir dels aràcnids? en una entrada futura us explico una mica de que són capaços aquests caçadors de vuit potes, tant sols dir que si peséssim les seves víctimes al llarg de l'any en un prat d'una hectàrea i en condicions òptimes, sabeu de quan estaríem parlant?.... doncs les estimacions fetes diuen que tones!

La Punta de l'Almadrava

M'ha passat l'hivern i no he visitat aquest indret amb la freqüència que ho feia altres anys. L'altre dia havia de fer una espera d'una hora i m'hi vaig arribar, una tarda en que començava a bufar un garbí, preludi de la primera llevantada primaveral. Les postes des de Roses mai et deixen decebut. 

El cultiu de l'arròs, una mica d'història.

Aquest primers dies de maig l'aigua torna a entrar als camps que durant les darreres setmanes han estat preparats per ser sembrats d'arròs. Aquesta és una bona ocasió per intentar reflectir-hi els cels que gaudim a l'Empordà.

Hi ha una dita antiga que fa referència a aquest cultiu i el paludisme (malària) que diu.:

Mares que’n teniu filles:

-Si no les estimeu gaire,

Caseu-las a Albons o Bellcaire:

I si les voleu mortes aviat caseu-las a Vilademat

 Tot bé de que al segle XVIII el cultiu de l'arròs arribà al seu màxim a l'Empordà. Es dessequen multitud d'estanys (el de Boada, Marisc, Castelló, Bellcaire, Siurana). El desenvolupament més alt és al Baix Empordà, on els senyors controlaven l'ús de l'aigua. En aquest punt es produeixen enfrontaments entre els defensors ( senyors de les aigües, productors) i els detractors, pagesos que es dediquen a altres cereals i població en general que pateix les fuetades de la malària. El 1.740 el capità general prohibí el cultiu als municipis de Montiró, Empúries, Pelacalç i Viladamat.

El cultiu s'abandona durant el període de 1.792 a 1797 l'exèrcit fa estada a la comarca i hi ha una grans aldarulls que obliguen al seu abandó.

Al  1835 es crea la "Junta Superior de arrozales del Ampordan" que és el darrer intent de recuperació del conreu a la zona però, poc desprès al 1838 una Real Ordre el prohibeix definitivament.

Duran el segle XX l'arròs s'ha cultivat però, mai ha arribat als nivells del s XVIII Durant la primera meitat del segle la problemàtica amb el paludisme va continuar. A dia d'avui trobaríem persones que de petits haurien patit la malaltia anomenada febres terçanes o quartanes. El màxim es va assolir el 1905 amb 700 Ha, posteriorment va anar minvant fins que es va estabilitzar al voltant de les 200 Ha fins l'arribada de la guerra civil (1936). Acabada la guerra hi va haver una revifada del cultiu, el motiu la fam del moment, aleshores s'arriba al màxim de les 1531 Ha. l'any 1951. Posteriorment s'inicia una davallada que el porta fins la pràctica desaparició el 1979 amb 10 ha. La posterior millora dels preus i l'entrada de l'estat espanyol a la UE. fa que s'inicia un nou període de recuperació.

Amb el conreu sempre hi ha anat associat la problemàtica dels mosquits i les malalties que transmeten (paludisme). Els darrers casos de paludismes daten dels anys cinquanta i va ser l’any 1964, quan l’OMS va donar per eradicat el paludisme d’aquest territori.

El conreu de l’arròs està íntimament lligat a aquesta terra, de fet és l’única transformació que s’ha fet en els terrenys d’aiguamoll per treure’n un profit agrícola, anteriorment havien estat o aiguamolls, o prats de pastura pel bestiar. 

Les closes de Sant Joan dels Erms

Aquest és un dels darrers racons de la plana on encara persisteix la ramaderia extensiva tal i com es feia des de fa segles, algunes d'aquestes closes es dediquen al dall i d'altres a la pastura. Que jo sàpiga, la producció de carn que surt d'aquesta zona no queda diferenciada de la intensiva i és una llàstima. Crec que som molts els que pagaríem un plus per poder consumir aquest producte de primera qualitat i de retruc ajudaríem a mantenir els prats de dall i closes amb tota la riquesa que allí s'hi amaga.

Aquestes imatges són d'una closa on hi domina el ranuncle groc i el trèvol, n'he fet una selecció perquè n'hi hagi per tots els gustos.     

Joieria natural II

Les joies mai m'han agradat, en alguns casos les llueixen les persones que han d'amagar quelcom. Les llueixen aquella tipologia de gent que valoren l'aparença per sobre de tot i que al meu entendre són de mal fiar.

A la imatge podeu veure una col·lecció de perles que amaguen a una depredadora eficient, qualsevol insecte que caigui a la seva xarxa, ràpidament serà embolcallat de seda per ser immobilitzat, una ràpida punció li haurà injectat un compost químic que el portarà a la mort, més tard, quan tingui gana, anirà xuclant els seus sucs nodridors. 

A partir d'ara ens remullarem

Si amics, a partir d'aquests mes i per introduir un canvi en els continguts del blog farem un poti-poti amb el blog de caiac, us mostraré imatges fetes a partir de les sortides d'esbarjo per la costa del Cap de Creus. Ja sabeu que el blog de caiac l'he deixat adormir, ja que el de fotografia em treu tot el temps que tinc. Tanmateix, l'any passat vaig perdre la càmera subaquàtica que em servia per immortalitzar les sortides i les cabussades per la costa i, com bé sabeu, més val una imatge que mil paraules mal escrites d'un servidor. Com que he fet la bogeria de comprar-ne un altra (la quarta!), aprofitaré per compartir les imatges que valguin la pena de les sortides pel CdC i el seu fons marí. Serà un petit canvi de registre que sempre va bé. Espero que serveixi per que tots junts aprenguem una mica d'aquest medi marí .

Ens estrenem amb unes imatges de la prova fetes el dissabte, he escollit dues de les espècies més comunes d'anemones, els també anomenats fideus de mar. la primera és l'Aiptasia mutabilis i la segona és l'Anemona viridis     

Quin macro practico?

Si parlem amb algun especialista en macrofotografia per demanar-li consell de com treballar, possiblement ens dirà que per aquesta tècnica cal utilitzar diafragmes molt tancats i així, aconseguir una bona profunditat de camp amb el subjecte totalment ben enfocat, i això és cert.  Si mirem imatges de macro que il·lustren els llibres ho podrem corroborar. L'objectiu d'aquestes imatges són les de il·lustrar les característiques morfològiques de l'animal o la flor.  Això també passa amb els que fotografien fauna més gran, com són els ocells o els mamífers, quasi sempre són imatges on l'animal està aïllat del seu entorn, ells treballen amb "supermegateleobjectius" que tenen uns preus amb tants de zeros com la longitud focal dels mateixos :-).  Molts de nosaltres amb això no podem "competir" però, si que ens queda una opció molt interessant per explorar, i és la de situar al subjecte en el seu entorn natural per afegir-hi la informació que no capten els altres, també podem aprofitar la tècnica del desenfoc perquè la imatge adquireixi un valor estètic absent moltes vegades en les altres fotografies que hem comentat. Per la meva part trobo molt interessant buscar aquests valors més estètics i més personals. Estem envoltats de bellesa per totes parts i cal saber mirar, també és veritat que les activitats de l'home poques vegades respecten coses tant importants com l'equilibri, l'harmonia, l'estètica, la sensibilitat per la forma i el color. Si fóssim capaços d'envoltar-nos de bellesa no caldria invertir tant en sanitat.  

Rosella, roella, gall, gallaret, pipiripip, peperepep, quicaraquic, ...

Quasi bé que a cada poble se li dona un nom, no? Ella és una de les flors amb el vermell més intens que trobem a la natura i que la cultura popular ha volgut comparar amb el roig de la cresta del gall tal i com podem deduir de l'assortit de localismes que té.

Dissabte al matí tenia planificat fer unes fotografies que vaig haver de canviar quan ja era al camp, just quan clarejava i després de fer un parell de vols, vaig aprofitar un sembrat que tenia al costat infestat de badabadocs (mai millor dit!), era una bona ocasió per fer abstraccions amb els babols!

La foto que us mostro és la que més m'ha agradat de totes les que vaig fer. És un contrallum dels primers raigs que arribaven al camp, tot just quan unes gotes de pluja ben gruixudes anaven  movent els pètals. Espero que us agradi.  

La guilla, una eina poc valorada

Aquests dies en una de les carreteres més concorregudes del PNAE hi ha un espectacle gratuït que l'està oferint un grup de tres guillots, ells s'acaben d'emancipar, els han fet fora de casa. Tot i ser uns jovenassos ja se'ls hi veuen les habilitats de cada un. Tenim el poruc, a la que veu un moviment estranys surt corrent i s'amaga ben lluny, és un mascle, l'altra és una germaneta, és una mica renyoca la pobrisona i està tenint moltes dificultats en trobar menjar, de fet de trobar-lo ja el troba, el problema és que és més maldestra en caçar-lo i, finalment tenim al més hàbil i també el més inconscient, capaç de capturar "taups" (talps) amb una destresa magistral i això que té poques setmanes de vida.

Les guilles han estat perseguides, durant segles per ser una mica "quinquis", han tingut una gran habilitat per entrar als galliners i emportar-se l'aviram dels masos i cases de pagès, també són unes bones caçadores i els caçadors "humans", han cregut que són una competència per la seva mal anomenada activitat esportiva. Per tot això, se'ls ha perseguit amb armes de foc, trampes, llaços, verí, s'han donat recompenses per portar les seves cues als ajuntaments o a les societats de caçadors i quina gran equivocació ha estat aquesta. Mai s'ha valorat prou la seva funció per controlar els rosegadors de camp. Mireu les hemeroteques i veureu que en les zones on han desaparegut degut a la persecució a la que han estat sotmeses, s'han produït greus invasions de talps o ratolins, les quals, han causat quantiosos d'anys a l'agricultura. Crec que la culpa també la tenim els mateixos naturalistes per no haver sabut explicar tots els beneficis que comporten i haver-ho fet amb dades concretes i posant preu a aquests beneficis i danys, en definitiva fent un balanç... Aqui sota teniu tota la seqüència de com captura un taup

Abstraccions amb fulles de roure

Era el darrer dia d'aquest Nadal que gebrava i vaig arribar-me fins les closes, aquests dies la vida està submergida en la letargia hivernal. Vaig intentar reflectir en unes imatges impressionistes tot allò que tenia un cert interès.

Començaré per un pla general d'un tram del camí vorejat per una espessa filera d'arbres on hi dominen els oms i els roures. Les radiacions solars feia poc que hi arribaven i el terra estava encatifat de fulles mortes.

Em vaig concentrar en aquest tapís monocrom  i per poder donar la sensació de cabussada en aquest "micro-món", vaig deixar caure la càmera en un moviment vertical i una velocitat d'obturació baixa.:

Amb la finalitat d'enriquir els tons marrons del matalàs de fulles que hi havia sota els meus peus, vaig tirar de tecnologia fent unes multi exposicions, crec que d'aquesta manera es pot veure millor la forma de la fulla i guanyem molt en la riquesa tonal, en aquest cas tan sols trencada per algun que altre brí d'herba.  

 Més endavant, veig a la vora del camí una fulla aïllada, aquesta és l'oportunitat de donar protagonisme al personatge principal d'aquest treball matinal.:

Per tancar la sessió trobo en un racó ombrívol que encara està molt emblanquinat i el gebre es concentra a les vores de les fulles i les herbes,  aquesta és una bona ocasió per aprofitar i perfilar més la morfologia de les fulles i la riquesa cromàtica del conjunt.:

 Al finalitzar del recorregut han passat dues hores i mitja en que he quedat absort , amb la ment en blanc, absolutament abduït per les subtileses que ens ofereix un camí de les closes en un matí fred del mes de gener.

 Aquestes han estat les primeres fotografies de l'any i són aquestes les fotografies que més disfruto fent, tot i que a l'hora de compartir-les no són gens populars. Pel meu pobre entendre tan sols puc dir-vos que la seva execució i observació m'aporta molt bones sensacions i que m'agradaria poder compartir-ho.

La flor de les orquídies

Quan hom observa la flor d'una orquídia ens sorprèn la seva complexitat. Són el resultat de l'evolució de milions d'anys, moltes de les espècies mostren una gran especialització per atreure a alguns insectes.  Per exemple l'Ophrys apifera que veiem a la imatge ha modificat el seu label per atreure a les abelles, la flor fa olor d'abella femella per atreure els mascles, els quals, al posar-se sobre el label i intentar copular s'emporten els sacs pol·linis. La manca d'abelles fa que la majoria d'abelleres optin per l'autofecundació, enganxant els pol·linis sobre l'estigma. Una altra característica especial que tenen les flors de les orquídies és que es troben mirant cap a terra, en posició supina, això és degut a la particularitat de que l'ovari té una torsió de 180º en aquest cas no el veiem perquè forma el que és el peduncle de la flor.  

L'orquídia d'aiguamoll

L'anomenen Orchis laxiflora o orquídia palustre, i com el seu nom indica és pròpia de les terres inundades i per tant dels Aiguamolls, en els indrets on hi troba bones condicions pot assolir unes densitats força altes. Al PNAE les poblacions més denses les trobem fora de les reserves integrals i per tant el seu estat de conservació depèn directament de l'ús que en vulgui fer el propietari de la terra. En el món de les orquídies és força comú trobar-te exemplars hipocromàtics, semblen "albins", han perdut la seva coloració característica o aquesta és molt baixa. En el prat on vaig fer aquestes imatges hi havia tres exemplars ben blancs.   

El lliri blau

El lliri blau (Iris spuria ssp maritima) és molt característic dels Aiguamolls, de fet aquest lliri que a casa nostra està considerat com la subespècie "maritima", tan sols el trobem als dos extrems de Catalunya , al litoral de l'Empordà i a les terres de l'Ebre.

Personalment és un lliri que m'encanta per la seva figura esvelta i resistent als forts vents tan característics d'aquestes contrades on viu. És més petit que el groc i molt menys abundant. Als llocs on es troba (fora de les reserves integrals del PNAE) està força desprotegit des del punt de vista legal, crec que hauria d'anar pensant-se en declarar algunes closes com a reserves especials per protegir aquesta flora, fent-ho també aconseguiríem protegir a tots els artròpodes que s'alimenten d'aquestes plantes i "mataríem dos ocells d'un tret", poder aquesta és una expressió poc encertada ;-(   

Com ho veieu?

Aquesta setmana he descobert amb sorpresa aquest canvi en el color del plàstic que embolcalla el menjar del bestiar (herba granada, userda) i inicialment m'ha fet gràcia. El primer cop que vaig veure el plàstic blanc ho vaig trobar horrorós i realment preferiria que al menjar no li calgués ser embolcallat de plàstics que ves a saber a on acaben però, fet el mal, perquè no li donem una pinzellada de color surrealista al paisatge d'aquesta plana?.... com sempre passa amb aquests trencaments tan radicals dels colors establers possiblement ens en cansem aviat. Com ho veieu?